Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 29

• Предыдущая
• 29/44
• Следующая

- L’“escola del diumenge” -va repetir Nunan.

De sobte, li va venir una idea estranya al cap. Escola. Es va aixecar.

- Be -va dir-. Oblidem els picnics. Aixo no es per a nosaltres. Pero perque ho sapigues: Voltor en te, de rampinya, i aixo si que es assumpte nostre, amic. Nosaltres, aixo, no ho podem deixar aixi. Busca, Ossut, busca, sino et fotre fora, maco. D’on treu aquesta rampinya, qui la hi lliura, informa’t de tot aixo i proposa-li el vint per cent mes que ell. Entesos?

- Entesos, patro. -L’Ossut estava tambe dret, amb els bracos al llarg del cos, la seva cara barbuda traspuava devocio.

- Doncs espavila’t! Fes funcionar la closca, animal! -va cridar sobtadament Nunan, i se n’ana.

A la sala es va posar a beure el seu aperitiu, conversa amb Madame de la degradacio de la moral, va fer al·lusio a que en un futur proxim intentaria augmentar la grandaria de l’establiment i, tot baixant la veu per tal que el que anava a dir sembles mes important, va demanar consell quant a Bennie que es feia vell, que ja no hi sentia be, i les seves reaccions no eren com havien estat abans, que ja no arribava a treballar de la mateixa manera que abans… Ja eren les sis, tenia gana, pero un petit pensament inesperat no deixava de voltar-li pel cap, sempre tornava, aquesta petita idea que de fet no significava res, pero alhora explicava moltes coses. De fet, alguns punts ja estaven aclarits: el costat mistic d’aquest assumpte, irritant i esglaiador, havia desaparegut; no en quedava res mes que el disgust amb si mateix per no haver pensat abans en aquesta possibilitat. Tot i aixi, aixo no era l’essencial. L’essencial residia en aquest petit pensament que donava voltes i tornava i que no el deixava estar tranquil.

Despres d’acomiadar Madame i d’haver fet una encaixada amb Bennie, Nunan es va dirigir directament cap al “Bortx”. -Tota la desgracia rau en el fet que no ens adonem de com passen els anys -va pensar-. No, no es tracta dels anys, aixo es una ximpleria, sino que no veiem els canvis. Des de la infancia ens ensenyen que tot canvia, hem vist canviar moltes coses moltes vegades i al mateix temps no podem de cap de les maneres copsar el moment en que es produeix el canvi en questio. O busquem aquest canvi en un lloc equivocat. Han aparegut nous stalkers, equipats amb la cibernetica. El vell stalkerera un home brut i rude que, obstinat com un animal, s’arrossegava sobre el ventre per la Zona, mil·limetre a mil·limetre, per tal de guanyar diners. El nou stalkeres un paio elegant amb corbata, un enginyer, col·locat a un quilometre llarg de la Zona, amb una cigarreta entre les dents, un got amb alguna cosa que posa alegre al costat del colze i que no fa mes que vigilar unes pantalles. Un gentlemanamb sou fix. El quadre es molt logic. Tan logic que altres possibilitats ni se li acudeixen. Tot i aixi, existeixen. L’“escola del diumenge”, per exemple.

I de sobte, aparentment sense cap motiu, va sentir com l’envaia la desesperacio. Tot era inutil. Tot era en va. -Deu meu -va pensar-, no aconseguirem res. No ho podrem ni corregir ni aturar. Ningu no tindra prou forca per mantenir a distancia aquesta gent que puja -va pensar horroritzat-. No es que treballem malament. No es que ells siguin mes astuts i llestos que nosaltres. Senzillament, el mon es aixi. L’home es aixo. Si no hi hagues hagut la Visita, hi hauria alguna altra cosa…

El “Bortx” estava brillantment il·luminat, i hi flotava una olor molt saborosa. El “Bortx” tambe havia canviat: ja no hi havia balls ni festes. Betum ja no hi anava, ho menyspreava. Redrick Shuhart hi deu haver ficat el seu nas pigat, ha fet una ganyota i ha marxat. Ernest es encara a la preso, la seva dona porta ara els negocis. Per fi ella ha aconseguit allo que tant volia: una clientela seriosa, estable, tot l’institut hi va a dinar, fins i tot els oficials superiors. Hi ha compartiments comodes, bona cuina, no es car, la cervesa sempre fresca. Una bona vella taverna.

En un dels compartiments, Nunan va veure Valentin Pilman. El premi Nobel estava assegut amb una tassa de cafe al davant i llegia una revista doblegada pel mig. Nunan s’hi va apropar.

- Em permet que em posi al seu costat? -va preguntar.

Valentin va aixecar cap a ell les seves ulleres negres.

- Ah! -va dir-. Si us plau.

- Un moment, vaig a rentar-me les mans -va dir Nunan, recordant de sobte el gra.

Aqui el coneixien be. Quan va tornar i es col·loca davant de Valentin, ja hi havia un escalfaplats de brases amb un entrecot fumejant i una altra gerra de cervesa, ni freda ni tebia, tal com li agradava. Valentin va posar la revista al seu costat i va beure un glop de cafe.

- Escolti, Valentin -va dir Nunan, tallant un boci de carn-. En la seva opinio, com s’acabara tot aixo?

- De que parla?

- La Visita, la Zona, els stalkers, els complexos industrio-militars, tot aixo… Com pot acabar tot aixo?

Valentin el va mirar durant una bona estona a traves dels vidres cecs de les ulleres. Despres va encendre una cigarreta i va dir:

- Per a qui? Expliqui-m’ho mes concretament.

- Be, diguem per a la humanitat en general.

- Aixo depen de si tindrem sort o no -va dir Valentin-. De moment sabem que, per a la humanitat en general, la Visita no ha tingut consequencies, per dir-ho d’alguna manera. Res no te consequencies per a la humanitat. Naturalment, no s’exclou que, tot treient a les palpentes, no acabem trobant alguna cosa que pot fer impossible la vida en el nostre planeta. Aixo seria mala sort. -Va dispersar el fum de la cigarreta amb la ma i va somriure-. Sap, jo ja fa temps que vaig perdre el costum de parlar de la humanitat en general. La humanitat en general es un terme massa estacionari, res no l’afecta.

- Vol dir? -feu Nunan, decebut-. Be, potser es veritat…, potser es veritat.

- Digui’m francament, Richard -va dir Valentin, que s’estava divertint-. Per a un home de negocis com voste, que ha canviat despres de la Visita? S’ha assabentat que en l’univers existeix com a minim una altra intel·ligencia a part de la humana. I doncs?

- Com li diria… -va balbotejar Nunan. Es penedia d’haver entaulat aquesta conversa. No tenia res a dir-. Que ha canviat per a mi? Be, doncs, per exemple, ja fa uns quants anys que sento una mena de nosa, una certa incomoditat. Be, van venir i de seguida van marxar. I si tornen, i si se’ls acut quedar-se? Sap, per a mi, com a home de negocis, aixo no es una questio inutil: qui son, com viuen, que necessiten?… En el cas mes senzill, haig de pensar a canviar la meva produccio. Haig d’estar preparat. I si em trobo superflu en el seu sistema -Es va animar-. I si tots nosaltres resultem superflus? Escolti, Valentin, ja que estem parlant d’aixo, hi ha alguna resposta a aquestes preguntes? Qui son, que busquen, tornaran o no?

- Les respostes existeixen -va dir Valentin, tot somrient-. N’hi ha moltes, trii la que mes li agradi.

- I voste mateix, que en pensa?

- Francament, mai no m’he permes de reflexionar-hi seriosament. Per a mi la Visita es mes que res un esdeveniment unic, susceptible d’oferir-nos la possibilitat d’escalar d’un cop diversos graons en el proces de l’adquisicio del saber. Una cosa aixi com un viatge en l’avenir de la tecnologia. Diguem, com si Isaac Newton hagues trobat un generador de quanta modern en el seu laboratori…

- Newton no hauria compres res.

- S’equivoca. Newton era una persona molt perspicac.

- Ah si? Be, doncs deixem Newton tranquil. Pero de totes maneres, com interpreta voste la Visita? Encara que sigui d’una forma no gaire seriosa…

- D’acord, li ho dire. Pero l’haig de prevenir, Richard, que la seva pregunta pertany a la pseudociencia, anomenada xenologia. La xenologia es una barreja artificial de ciencia-ficcio i de logica formal. La base del seu metode es un procediment vicios: el fet d’aplicar la psicologia humana sobre una intel·ligencia extraterrestre.

• Предыдущая
• 29/44
• Следующая